LA PICADORA DE CARN

La indústria cultural com a trituradora de creadors en el marc de producció capitalista.

FENT CUA A L’ESCORXADOR.

“Somos carne picá”.
TOTE KING

Quan tenia setze anys vaig dir ma mare que volia ser escriptor. Crec que mai res l’ha fet sentir més orgullosa. Francament, no entenc els motius, ella sabrà, però des d’aleshores m’ha acompanyat en l’èxit i també en el fracàs. Especialment, en l’èxit, en allò que ella pensava que era el que jo i el meu talent per explicar històries mereixia, que era tot. En majúscules: TOT. Més enllà d’això, no sé ben bé perquè vaig decidir ser escriptor. Crec que, com totes les altres disciplines artístiques, no és una cosa que es tria. Només hi és. Calma, ja ho he parlat amb el meu terapeuta. Potser, dedicar-se a la creació artística, en qualsevol branca, està condemnat en algun moment a acabar a la cadira d’un despatx de parets i quadres de colors pastel. Per què ho fas? Per què no treure’t una oposició i viure el breu temps que et resta en aquesta cursa d’ansietats i propòsits de Cap d’Any dedicat a la teua família i gent estimada? Ja arribada la meta de l’escriptor professional, conscient del pou on m’estava clavant, però no prou, vaig arribar a la conclusió, i així ho vaig dir a alguna entrevista o article, que la creació artística és alguna mena de malaltia mental, un trastorn agreujat per la societat de consum que ens empeny avant com un tsunami i la imposició de la competitivitat per sobreviure en un mercat amplificat des de les xarxes socials. La necessitat d’expressió i atenció és el combustible que ens mou, Ícar d’una idea superior. Benzina d’una màquina que no es pot aturar i que consumeix anònims personatges víctimes dels somnis, l’ego i la innocència juvenil que, com ciri pasqual, s’esgota a poc a poc fins a ser substituït. Totis som productes i productors reemplaçables en aquest sistema de creació artística pel qual ens sentim lliures i esclaus, sants i pecadors, triomfadors i fracassats. No és cosa nostra. És el natural funcionament del mecanisme econòmic que fa uns pocs milionaris, uns altres tirar endavant i la majoria patir per arribar a final de mes, matinar per fer realitat allò inexplicable, treure hores al rellotge en llocs on no hi ha portes ni finestres ni seny que justifique que, com matxo que llaura a cap catxo sense qüestionar les fuetades, dia rere dia, de marge a marge, hi posem la vida, la nostra vida, per fer possible no sabem què. I al capvespre, a poqueta nit, podem mormolar alleujats: faena feta.

Només ara, amb gairebé tot el meu recorregut, puix ja la boira em permet entreveure un horitzó no tan llunyà, puc aturar-me vora camí i, sense mirar enrere, pensar allò impensable, apuntar als que ho van fer possible i veure el meu cor maltractat pels mecanismes d’un lloc que mai he sentit llar. No hi ha tanta diferència entre aquells dies quan feia cua de matinada per fitxar a la taulellera i les fires literàries i debats als quals m’han convidat per dir la meua. A les acaballes, no he deixat, ni he volgut deixar, de ser un obrer, una peça d’aquest mecanisme que produeix beneficis pels altres. I així passaré a la història, com un obrer de les paraules. Ara, però, conscient i lliure de la culpa, des del privilegi d’haver escrit i haver viscut, puc acusar i acuse els arquitectes d’aquest escorxador al qual venim tots plegats, amb excitació i comboi, per mantindre viu el somni d’una cultura i creació lliure i que ens pertanyen. No és així. Ho sent molt. En aquesta obra, jo seré el vostre Putxinel·li. Podeu odiar-me. Podeu escridassar-me. Cap ressentiment. La negació és el primer pas. I la negació, és violència.

NECROINDÚSTRIA DE L’ART.

“Cap gran artista veu les coses com realment són.
Si ho fessen, deixarien de ser artistes.”
OSCAR WILDE

Aquest no és el típic article en què es diu que es publiquen massa llibres a l’Estat Espanyolⁱ. Em desperta molt poc interés aquest debat, eina malintencionada per posar el focus sobre què mereix ser publicat i no sobre a qui beneficia la sobrepublicació i perquè és fins i tot necessària per sostenir tot el sistema editorialⁱⁱ. Quan vaig començar a publicar ficció professionalment, fa ja disset anys a hores d’ara, aquesta premissa ja era sobre la taula: a Espanya es viu una bombolla editorial que en qualsevol moment pot rebentar. Clar que, en aquell moment, vivíem a dintre d’una bombolla molt més gran que ens va esclatar com masclet en mà. Recorde un dia, allà per 2007, quan un amic em va dir: t’has comprat un pis? Ven-lo. Ven-lo ja. Evidentment, no vaig fer cas. Acabava de signar la hipoteca. Quina bogeria. Vendre? Tres anys després em vaig trobar a les portes d’un desnonament. Però aquesta es una altra història. La qüestió és que són vint anys de recurrents titulars de premsa que ens recorden que a Espanya es publiquen massa llibresⁱⁱⁱ. Massa per qui? Em pregunte jo. I massa per què?

Si tenim en compte les dades del Ministeri de Cultura^iv, el grup de població que més consumeix —odie aquesta paraula— literatura de ficció és la gent jove, entre 14 i 24 anys, i les dones amb estudis universitaris. Del 33% de gent que no s’acosta a un llibre gairebé la meitat declara que és per falta de temps, no interés. No vull entrar en els motius pels quals la classe treballadora no gaudeix de temps per llegir i prioritza arribar a casa i posar-se una sèrie a Netflix, que, de totes maneres, també és una altra classe de literatura. Però bé. Aquestes són les dades. I malgrat tot, cada cop hi ha més editorials i més llibres publicats. Potser ara més que mai. Tanquen les llibreries. Obrin les editorials. Què està passant?

“Es una puerilidad quejarse de lo difícil que es acceder a los editores. Publican demasiado; Francia publica cada año miles de títulos. Viendo las banalidades, el aluvión de obras mediocres que saturan los escaparates, uno se pregunta cómo serán las obras que rechazan los editores.”

EMILE ZOLA

LITERATURA Y DINERO

Com a creador que habita el sector de fa un temps, puc afirmar que mai havia estat tan fàcil publicar el teu manuscrit. Deixant a banda l’autopublicació digital, hi ha un ventall d’editorials professionals dedicades a tots els gèneres literaris per minoritari que siga el seu públic. Hi ha pastís per totis. O millor dit: molletes. Fes-te a la idea. No trauràs molt més. La major part de llibres que es publiquen no arriben al centenar d’exemplars venuts i molts en molts casos la venda és anecdòtica. Però això és irrellevant. La veritat és que la sobreproducció manté en peu la industria editorial en particular i el tota la cultura en general^v. I, a més a més, deixant a banda els nombres, la precarietat s’ha fet endèmica a la nostra societat i al sector editorial. Incís a banda, parle principalment del meu corral, perquè fins on sé i m’és conegut, no hi ha territori de la creació artística que no haja estat contagiat per l’abús empresarial, la pobresa, el treball gratuït o no remunerat i altres pràctiques que, a poc que et dediques a aquesta feina et sonaran familiars si escrius, tradueixes, dibuixes, corregeixes o qualsevol altra cosa útil per la producció cultural. La teua cambrera de confiança va fer cinc anys d’art dramàtic i el reposador del Carrefour ha exposat les seues aquarel·les tot just l’any passat. Mala sort. Haver estudiat. La cultura genera diners, però ningú sap on van.

Ha estat sempre així, dirà algú. Dependrà de les vendes, dirà un altre, més venut més diners; és el lliure mercat, amics. El columnista edgy que escriu a The Objective amollarà el clàssic: l’artista ha de ser pobre per crear; l’art neix del dolor i la desesperació. Qui no s’ha trobat algú així en la vida? Qui no ha volgut fotre-li una ganivetada al coll i no ho ha fet per por al penal? Sent dir-vos que no. Que el mite de l’artista pobre i el malestar com a llavor de la creació artística és una ficció interessada pel capital que menystén als creadors i maxifica els guanys per a uns pocs. Una faula sostinguda pel pensament màgic d’una societat que també creu en el valor dels diners o la meritocràcia que legitima les classes dominants. Fum. Res al darrere.

BOHÈMIA I CLASSE.

“La teua feina omplirà la major part de la teua vida i l’única manera de sentir-te plenament satisfet és creure que allò que fas és una gran tasca. I l’única manera de fer una gran tasca és estimar allò que fas.”

STEVE JOBS

Al primer acte de l’òpera de Puccini “La Boheme”, els protagonistes, tres poetes prims de butxaca que comparteixen un freturós apartament a París, cremen els seus poemes a la llar per entrar en calor. Aquesta imatge de l’artista pobre, hereva de la faràndula medieval, buscavides que gairebé fa barata pel seu art i quelcom de menjar calent s’ha projectat fins als nostres dies. I no ha estat casualitat. La construcció del bohemi com arquetip pertany a un moment concret de la història: la revolució industrial i el naixement del capitalisme. És a partir d’aquest moment en què, mitjançant el Simbolisme com a moviment reaccionari al naturalisme, l’artista passa de ser un pelacanyes patètic o algú que viu sota el mecenatge d’un potentat que el manté per filantropia o a canvi del seu art, a ser un esperit lliure, inclassificable, rebel i pobre. L’epítom d’aquest arquetip es culmina arreu la publicació del poemari de Paul Verlaine dotze anys abans de l’òpera de Puccini: Els poetes maleïts. Un recull en forma de lloa literària i vital d’altres poetes contemporanis que vivien més enllà de la normativa i acceptació social, fora de tota regla i llei, i tot això sota l’ombra immensa de Baudelaire. Des d’aleshores, el bohemi i la vida bohèmia fan lligam amb la creació artística i així es projecten en la modernitat cap al segle XX. Zola va carregar amb força contra aquesta visió de l’escriptor pobre i excèntric, fins al punt de defensar als fulletonistes com Dumas, prioritzant la professionalització de la creació^vi.

“Estamos ante unos acontecimientos decisivos: a partir del momento en que el pueblo aprende a leer, y puede hacerlo por poco dinero, el comercio librero multipilica su negocio y el escritor puede vivir de su pluma sin mayores inconvenientes. Entonces, la protección de los grandes se vuelve innecesaria, se pierde el hábito del parasitistmo, el autor se convierte en un obrero como cualquier otro que se gana la vida por medio de su trabajo.”

EMILE ZOLA.

LITERATURA Y DINERO.

Una de les pitjors coses que ens ha pogut passar com a creadors i creadores és la bohèmia. Especialment per la classe treballadora. Perquè la bohèmia, amiguis, no distingeix entre pobres i rics. I, cap sorpresa, l’extravagància i la vida dissoluta sempre ha resultat més còmoda quan tens un cognom al darrere. Quan jo tenia vint anys tots érem molt punk, rotllo Rimbaud, però sense talent, malgrat que passat el temps algú hi ha heretat dos pisos i uns altres brots psicòtics i les dents fetes malbé. La classe, com va dir Philip K. Dick respecte de la realitat, és allò que no deixa d’existir encara que no hi cregues. Sempre hi és. Així doncs, no hi ha res més odiós que un burgés fent-se el bohemi. És a dir, performant la pobresa i l’extravagància per crear art. Perquè a la vida bohèmia tot és reduït a una interpretació. L’extravagància deixa de ser un tret rebel i contra la norma per passar a ser un paper que l’artista representa a l’escenari de la societat, posant moltes vegades aquesta màscara per sobre de la mateixa creació.

“Yo soy el dolor de un mal sueño.”

Max Estrella, en referència a la bohèmia.

LUCES DE BOHEMIA.

RAMÓN VALLE-INCLÁN.

I, a més a més, l’extravagància del bohemi, recau només en un gènere: els homes. Les dones artistes no són bohèmies, són una altra cosa amb molts altres noms i adjectius. Un segle i mig després, la bohèmia és el tumor de la creació artística al servei de la capitalització de l’art que cal extirpar del nostre imaginari amb tot el que implica: l’extravagància sense component polític, la precarietat, el patiment, les addiccions, l’autodestrucció i l’ostracisme. Que gràcies a aquestes conductes hem rebut grans obres universals? I tant que sí, però a quin preu? Quant de talent ens ha furtat l’heroïna, l’alcohol i tot alló que ens van dir que ens faria lliures? Lliures de què? A qui ha beneficiat aquesta destrucció de talent creatiu? Seguiu el rastre dels diners. Qui va construir aquest personatge turmentat i va posar els mitjans per la seua destrucció és el mateix mercat: l’elaboració del mite i el producte. La quadratura del cercle.

Amb el pas dels anys, aquesta construcció fictícia al voltant del que era i havia de ser un artista es va sintetitzar en un paradigma: si treballes del que t’agrada, no és treball. La construcció del projecte personal sobre la creació artística. La interiorització de l’explotació estava servida. Totis a deixar-nos la pell per tirar endavant el nostre art: escènic, literari, musical, pictòric… perquè això no és treball. És amor per l’art. I l’amor no és remunerat. És una cosa que fem sense motiu ni lògica, perquè sí. Ho fem per nosaltres. I si hi ha alguna cosa que li agrada al capitalisme és no remunerar allò que pot generar benefici més endavant, per poc que siga, tot suma. Gent que fa coses sense cobrar ni esperar res a canvi, perquè els ompli, els completa. Quin somni és aquest? No és cap somni. És malson. El nostre dia a dia. I no hi hem arribat aquí sols. Ens han portat de la mà, hem trobat la taula parada i demanat menú complet. Ara ja és tard per fer-se enrere. Postre o café?

UNDERGROUND I MAINSTREAM

“Sempre he considerat que escriure és la feina més odiosa. Sospite que és una mica com cardar, cosa que només és divertida per als aficionats. Les putes velles no riuen gaire”.

HUNTER S. THOMPSON.

Al món contemporani, la cultura s’organitza de forma piramidal on la base és ocupada pels moviments definits com a underground i el cim per allò que coneguem com mainstream. Aquesta piràmide serveix per a totes les disciplines artístiques. A la part de sota, la més ampla, hi ha tot un garbull de moviments i tendències, de creació més o menys lliure i poc o gens remunerada, però amb una influència que es mou cap a dalt. L’energia de la base alimenta els esglaons superiors, allà on comença la professionalització de la creació artística, fins a arribar al mainstream: el lloc on la llibertat creativa s’ha convertit en tendència. Aquesta corrent cíclica no s’atura mai i sempre va en el mateix sentit —com els diners—: de baix cap a dalt. Gràcies al capitalisme, la creació artística es vampiritza a ella mateixa. Tota la cultura de la nostra societat se sosté, més enllà dels productes de masses que ens arriben mitjançant les xarxes i mitjans de comunicació, en el treball gratuït i passió d’artistes anònims que mai, excepte en comptades ocasions, no passaran a la història.

L’apropiació cultural és una de les especialitats d’aquest capitalisme nostre. I des de dalt d’aquesta piràmide de la creació artística hi ha ulls sempre atents al que hi ha allà baix. Un moviment efervescent puja, per voluntat pròpia o pels hams d’interessos econòmics, i en el camí es despolititza, es buida de contingut. La característica del mainstream és que sintetitza i simplifica, com l’algoritme de la IA, per arribar a les masses, al gran públic, al consumidor. Allò que, fins fa poc, era d’uns pocs passa a ser de molts, però perd l’essència en el camí, ja no és igual, ha canviat. No obstant, això no importa gaire perquè mentre genera beneficis i guanys i interaccions a xarxes, a sota de tot, amb la renovació de l’underground, germina el pròxim èxit, tendència, moviment, discurs. I així, un cop i un altre i un altre. És la màgia del capitalisme que, literalment, pot fer-te ric venent samarretes amb el lema: eat the rich. Perfect loop. Easy money.
Així doncs, tornant al sector editorial, tenim centenars d’editorials que publiquen milers d’autors les vendes dels quals són paupèrrimes —que posen el seu temps i diners en fer actes, presentacions, xerrades, debats, col·loquis, jornades literàries i festivals— i uns pocs, menys d’un 5%, que aconsegueixen vendre més de mil exemplars i treure un rèdit econòmic a alló que fan, però que tampoc els treu de la precarietat i inestabilitat d’una vida que va a tombs i endavant per anar-hi. I això es pot extrapolar a tots els sectors culturals. Dit amb altres paraules: el 95% del teixit cultural de la societat capitalista se sosté sobre el treball precari o gratuït de milers de persones. Això és amor a l’art. Vaja, quina moguda, pots pensar. Però la cosa es posa lletja quan caus en el fet que la indústria editorial –per exemple– factura més de 3000 milions d’euros a l’any en Espanya^vii. Algú està guanyant molta pasta. Algú que no sosté ni representa “la cultura”. Aquests som nosaltres em pense. Per amor a l’art, sí.

AMOR A L’ART.

“Tant de bo hagués fet un curs de Industria Musical 101.”

KURT COBAIN.

Més enllà de la Rosalia i el seu funambulisme, tota creació artística està políticament dirigida. La consciència de classe és fonamental per als creadors i creadores artístics, de qualsevol disciplina, perquè ens trobem immersos en un lliure mercat de competència involuntària per arribar a llocs amb aforament reduït o als que no ens està permesa l’entrada. Els grans somnis produeixen frustracions, però també cursos intensius de creació artística, tutelatges i estudis superiors per aprendre a ser novel·lista. La màquina no s’atura mai. És per tot arreu. Hi ha que arriben a ser best-sellers i uns altres que fan cursos per gent que vol ser best-seller. Aquesta precarització de la creació artística fomenta també l’aparició de petits cercles endogàmics on, de forma paradoxal, resulta més fàcil arribar a una comoditat relativa: l’agenda i pressupostos locals, els certàmens d’ajuntaments i diputacions, els cursos i tindre prop un gestor cultural ajuden a aquesta base de culturització precària sustentada sobre diners i inversió pública. Perquè la cultura necessita la inversió pública. El contagi és total. No hi ha vacuna possible.

L’amor a l’art no alimenta, al contrari, ha de ser alimentat. És l’enemic de la professionalització artística al que paguem un impost que es cobra en hores extra que traiem de l’oci, dels amics, la família, les matinades i maldecaps per fer endavant un projecte vital que, com a molt, genera una escarransida recompensa econòmica i un respir a l’ego. Quant de temps és sostenible aquesta cursa d’obstacles? Els anys passen i cada cop costa més espentar aquesta pedra fins al cim, on rodarà de nou cap avall i torna a començar. Però cap problema perquè un altre agafarà el relleu abans que caiguem a terra. El mercat es renova i arriba gent jove i amb energia, amb somnis i ganes de fer coses. Coses gratis. Bohemis que, com nosaltres, no es plantejaran la dicotomia entre aportació cultural i guany econòmic fins d’aquí uns quants anys, quan ja cremats deixen pas a noves generacions que ja fan cua a la porta de l’escorxador. La veritat és que després de tu sempre ve un altre, en moltes ocasions disposat a fer-ho fins i tot més barat. Aquells qui l’esgotament i la mandra els fan baixar el ritme, prendre perspectiva i prioritzar coses menors com la salut mental o física, el seu temps i a què el dediquen, poden abandonar el recinte de fires i festejos per la porta de darrere. Gràcies per participar. T’emportes un fort aplaudiment del públic i el joc de taula del programa.

La principal conseqüència d’aquesta negació de la professionalització artística és l’exclusió dels més vulnerables. Aquells que, sense una posició de privilegi econòmic, familiar o laboral, pugen amb més incertesa que joia a aquesta atracció de fira a la qual ets útil mentre el cos i el cap aguante. Algú ha provat de treballar a una fàbrica, en hosteleria o repartint menjar a domicili, i tirar endavant qualsevol carrera artística? És una tortura que Human Rights Watch denunciarà tard d’hora.

“[…] Mientras la población que efectivamente trabaja, está a tal punto acaparada por su trabajo necesario que no le queda tiempo sobrante para ocuparse de los asuntos comunes de la sociedad –dirección del trabajo, asuntos del Estado, cuestiones jurídicas, arte, ciencia, etc–, se ha requerido siempre una clase particular que, liberada del trabajo efectivo, pueda atender esos asuntos; lo cual no le impidió nunca imponer a las clases trabajadoras, para propio provecho, una carga de trabajo cada vez más pesado.”

F. ENGELS. ANTI-DÜHRING^viii.

L’exclusió de la classe treballadora de la creació cultural modifica el relat i la representació del món que es narra. I no parlem ja del cine o la televisió. La classe obrera queda com espectadora d’una ficció que no és la seua. Com a mostra, un botó: de les 37 edicions del Premi Literari Ciutat d’Alzira, gairebé tots els guanyadors des del 1989, són professors de secundària o universitaris, periodistes i funcionaris^ix. Tornem-hi a les dades del Ministeri de lectura. Gairebé la meitat d’aquells que no llegeixen no ho fan per falta de voluntat, sinó per falta de temps. Potser, de la mateixa manera, hi ha gent que en arribar a casa després de la feina, arreplegar els fills de les extraescolars, fer el sopar i el dinar d’en sendemà i culpar-se per faltar al gimnàs un altre cop o no trucar a sa mare prou sovint, els agradaria posar-s’hi amb aquella novel·la que volien escriure, però, acaben posant el Netflix i ho deixen córrer tot riu avall fins que el despertador torne a la seua vida.
Podem tornar-hi al ja clàssic: haver estudiat. Molt acurada resposta, sí. Però això no ens allunya ni un centímetre de la nostra premissa: les condicions socioeconòmiques són el principal condicionant per la creació artística i cultural i, ho mirem com ho mirem, aquesta esbiaixada selecció de personal intersecciona amb el tall de gènere. El resultat: la part de dalt de la piràmide cultural continua essent ocupada per homes blancs heterosexuals benestants.

És cert, però, que lluny dels grans premis i titulars de premsa, sí que hi ha un lloc on han canviat, o es viu el procés, de canvi. Hi ha tota una xarxa d’escriptores i creadores joves que prioritzen la comunitat a la competència. I això em porta a plantejar-me una nova pregunta: és la col·lectivització de la creació artística la solució al consum sistèmic de cossos i ments creatives? Com podem fer-ho sense caure en una illa endogàmica: artistes consumint altres artistes per tal de mantenir-se viu? Malgrat tot, aquesta emergent nova visió de la creació artística queda reduïda a un lleu eco que es perd a la lluita diària de persones sent esmicolades per la indústria de la mateixa forma que els bookstagrammers s’empassen llibres. El nostre paper com creadors, artistes o com vulgueu dir-ho, és oferir el cos mentre l’esperit aguante i convertir-nos en carn picada per aquesta festa que no acaba mai.

ARTÍCULO EN CASTELLANO DISPONIBLE PARA SUSBSCRIPTORES Y MECENAS AQUÍ: LA PICADORA DE CARNE.

i. https://elpais.com/opinion/2025-06-11/el-debate-se-publican-demasiados-libros-en-espana.html

ii. https://schavelzon.com/2017/03/18/seis-problemas-del-libro-y-la-edicion6-editoriales-independientes-los-desafios-para-su-sostenibilidad/

iii. https://www.xataka.com/literatura-comics-y-juegos/espana-se-publica-libro-cada-seis-minutos-cifras-crecimiento-desorbitadas-industria-empieza-a-notarlo

iv. https://www.cultura.gob.es/eu/actualidad/2026/01/260122-barometro-lectura-2025.html

v. https://www.elsaltodiario.com/culturas/industria-editorial-libro-es-lo-menos-leemos-mejor-nunca

vi. Literatura y dinero. Emile Zola. Trama editorial. 2020.

vii. https://www.todoliteratura.es/noticia/61137/actualidad/el-sector-editorial-espanol-alcanza-los-3.037-millones-de-euros-en-ventas-en-2024-recuperando-cifras-precrisis-del-ano-2008.html

viii. Sobre la literatura y el arte. K. Marx y F. Engels. M.I.A. La habana. Cuba. 1965

ix. https://ca.wikipedia.org/wiki/Premi_de_Novel%C2%B7la_Ciutat_d%27Alzira